L’acomiadament durant la baixa mèdica no és nul, sinó improcedent
La jurisprudència es reafirma mitjançant Sentència de 3 de maig de 2.016 que no és discriminatori l’acomiadament durant la situació d’incapacitat temporal, quan l’acomiadament disciplinari d’una treballadora es fonamenta en la repercussió negativa en el rendiment laboral, ja que no existeix un element de segregació o té com a mòbil l’estigmatització de les persones malaltes. Tampoc pot equiparar la malaltia a la discapacitat que sí és causa de discriminació.
Una treballadora amb categoria de teleoperadora especialista que venia sent felicitada pel seu treball, va patir un accident de trànsit i com a conseqüència una fuetada cervical, transcorreguts els 10 primers dies d’IT, estant de baixa, va rebre carta d’acomiadament disciplinari genèrica per baix rendiment. Impugnada la decisió empresarial en primera instància el jutge declaro nul l’acomiadament per vulneració dels drets fonamentals continguts en la Constitució Espanyola art.15 (dret a la vida i integritat física) i 24.1. (Tutela judicial efectiva). Ja el Tribunal Superior de justícia, en seu de recurs de suplicació, va revocar la d’instància i va declarar únicament la improcedència de l’acomiadament.
Finalment, en unificació de doctrina, el Tribunal Suprem desestima el recurs de cassació de la treballadora i confirma la sentència de suplicació amb els següents arguments:
a) D’acord amb el TCO, la malaltia pot considerar causa de discriminació únicament quan el factor malaltia sigui pres en consideració com un element de segregació basat en la mera existència de la malaltia en si mateixa considerada o en l’estigmatització com a persona malalta de qui la pateix, al marge de qualsevol consideració que permeti posar en relació aquesta circumstància amb l’aptitud del treballador per desenvolupar el contingut de la prestació laboral objecte del contracte. No obstant això, aquesta doctrina no s’aplica al cas concret, quan d’acord amb la prova practicada es posa de manifest que el factor malaltia ha estat tingut en compte amb la perspectiva estrictament funcional del seu efecte incapacitant per al treball. És a dir, que l’empresa no ha acomiadat el treballador per estar malalt, ni per cap prejudici excloent relacionat amb la seva malaltia, sinó per considerar que aquesta malaltia l’incapacita per desenvolupar la seva feina.
b) Es manté que la malaltia des d’un punt de vista genèric no és causa de discriminació, ja que aquesta a diferència del principi d’igualtat es reserva a causes històricament lligades a formes d’opressió o de segregació de determinats grups de persones o grups vulnerables. En efecte, la malaltia des d’un punt de vista genèric és una contingència inherent a la condició humana i no específica d’un grup o col·lectiu de persones o de treballadors. Es tracta, a més, d’una situació el succés pot determinar, quan es produeix amb freqüència inusitada, que el manteniment del contracte de treball no es consideri rendible per part de l’empresa. Per aquest motiu, si l’empresari decideix acomiadar el treballador afectat, podria certament incórrer en conducta il·lícita, en improcedència, si no demostra la concurrència de la causa d’acomiadament al·legada però no en una actuació viciada de nul·litat radical per discriminació.