Criteri jurisprudència de la concadenación de contractes a efectes de quantificar la indemnització per extinció del contracte de treball
Segons la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de Madrid de data 14 de desembre de 2016, s’ha de tenir en compte a efectes del còmput de l’antiguitat dels serveis prestats des del primer dels contractes temporals, tot això en aplicació de la teoria de la unitat essencial del vincle contractual.
ANTECEDENTS DE FET
La treballadora va prestar serveis per a l’empresa demandada a través d’una sèrie de contractes de treball de durada temporal, tenint una antiguitat reconeguda des del 02 de abril de a 1994.
Així i tot, des lƇ de juliol de 1988 l’treballadora i va venir prestant serveis per a l’empresa demandada sota diverses modalitats de contractes temporals.
En data 8 de novembre de 2013 la demandant va presentar escrit de reclamació prèvia sense que consti resolució expressa, i en data 6 de febrer de 2014 va presentar demanda laboral davant el Jutjat del Social nombre 39 de Madrid, que va dictar sentència desestimant la demanda interposada per la treballadora en reconeixement de dret i quantitat, i l’empresa absolta de les peticions de la demanda.
Enfront de la sentència dictada pel Jutjat del Social nombre 39 de Madrid es va interposar recurs de suplicación per la treballadora.
FONAMENTS DE DRET
L’objecte del present litigi és que es declari el dret de la treballadora a computar a l’efecte d’antiguitat els dies de prestació de serveis de la totalitat dels contractes subscrits des de lƇ de juliol de 1988, fins al 2 d’abril de 1994 i el seu dret a percebre pel concepte de complement d’antiguitat un trienni més als sis ja reconeguts.
La part demandant al·lega que no poden computar-se els dies de serveis prestats amb anterioritat al 02 d’abril de 1994, perquè entre el contracte subscrit en aquesta data i l’anterior, celebrat el 18 d’octubre de 1991, havia transcorregut un lapse de més de tres mesos, segons el límit que estableix el Tribunal Suprem per a l’aplicació de la teoria de la unitat del vincle i que es manté per la Sala del Social del Tribunal Superior de Justícia de Madrid, ja que el contracte es va extingir el 09 de juny de 1993 transcorrent deu mesos entre un i altre contracte.
Entén el Tribunal Superior de Justícia de Madrid que l’objecte de litigi queda completament limitat en la reclamació de la demandant a què es reconegui el temps que ha treballat des que va celebrar el seu primer contracte temporal en data 01 de juliol de 1988 amb l’empresa a efectes de meritació del premi d’antiguitat.
La qüestió ja ha estat resolta pel Tribunal Suprem en la sentència de data 15 de maig de 2015 en els següents termes “en la nostra sentència de 18 de febrer de 2009 es va diu literalment:” La controvèrsia ja ha estat unificada per aquesta Sala en les seves sentències de 12 de novembre de 1993 10 d’abril de 1995 17 de gener de 1996 i 17 de desembre de 2007 a favor de la solució adoptada per la sentència recorreguda. En elles s’aborda la qüestió litigiosa, i s’acaba resolent que una interrupció de trenta dies entre contractes successius no és significativa a l’efecte de trencar la continuïtat de la relació laboral, així com que la subsistència del vincle s’ha de valorar amb criteri realista i no només atenent a les manifestacions de les parts al respecte, ja que la voluntat del treballador pot estar viciada i condicionada per l’oferta d’un nou contracte. Per això s’ha consolidat la doctrina que estableix “que en supòsits de successió de contractes temporals, si hi ha unitat essencial del vincle laboral, es computa la totalitat de la contractació per al càlcul de la indemnització per acomiadament improcedent”.
Si bé en diverses resolucions la Sala Social del Tribunal Suprem, ha tingut en compte com a termini interruptiu màxim el dels vint dies previst com a termini de caducitat per a l’acció d’acomiadament també ha assenyalat que cal l’examen judicial de tota sèrie contractual, sense atendre amb precisió aritmètica a la durada de les interrupcions entre contractes successius. Per exemple, s’ha computat la totalitat de la contractació, tot i l’existència d’una interrupció superior a 20 dies, en els supòsits resolts per les sentències 10 d’abril de 1995 (rec. 546/1994) i 10 de desembre de 1999 (RJ 1999, 9731) (rec. 1496/1999), amb interrupció de 30 dies, i de coincidència amb el període de vacances en l’acte de 10 d’abril de 2002 (RJ 2003, 4492) (rec. 3265/2001).
Com s’estableix en algunes sentències (no consta en el supòsit del recurs de cassació que resol la Sentència del Tribunal Suprem de data 15 de maig de 2015) que és igualment doctrina de la Sala, la qual tampoc es trenca la continuïtat de la relació de treball, a efectes del còmput del temps de treball per la subscripció de rebuts de la liquidació entre els diferents actes contractuals d’una sèrie ininterrompuda de contractes de treball successius.
Segons el Tribunal Suprem en la sentència de data 15 de maig de 2015 va establir en relació a l’aplicació de la doctrina sobre la “unitat essencial del vincle laboral” al cas del recurs que resolia que va comportar l’estimació del mateix. En el cas del recurs de la sentència del Tribunal Suprem està parlant d’una interrupció de 45 dies, durant els quals la recurrent va percebre prestacions de desocupació, que donat el temps anterior d’antiguitat, des de 6 de maig de 1996, i el posterior a aquesta interrupció fins lཇ d’agost de 2012, data en la qual es resol l’ERO, no és significatiu per entendre que es va produir aquesta ruptura.
Segons el Tribunal Superior de Justícia de Madrid en la sentència 14 de desembre de 2016, el que es desprèn de la doctrina jurisprudencial no es basa en un criteri merament quantitatiu (és a dir en el nombre de dies transcorreguts entre la fi d’un contracte temporal i l’inici de l’immediat següent), sinó en una raó qualitativa com és la unitat essencial del vincle laboral que en el cas del present recurs s’ha mantingut des de l’any 1988 fins al 2014. unitat del vincle contractual, que entén el Tribunal Superior de Justícia de Madrid que es va iniciar lƇ de juliol de 1988 sense que pugui mantenir-se que es va extingir perquè al llarg de vint anys de relació laboral fins el 6 de febrer de 2014, hi hagi hagut una interrupció temporal del 9 de juny de 1993 fins al febrer d’abril de 1994, és a dir en 312 mesos, de 1988 a 2014, tan sols vuit mesos, de juny de 1993 al 2 de febrer de 1994.
Entén el Tribunal Superior de Justícia de Madrid, que preval, per tant, la unitat essencial del vincle laboral que es va iniciar en data dƇ de juliol de 1998, i no sent reconegut així per la jutjadora d’instància, que va aplicar la doctrina jurisprudencial anterior a la continguda en la sentència de maig de 2015, no és causa de nul·litat de la seva sentència sinó de revocació, perquè hauria d’haver estimat la demanda.
DECISIÓ
El Tribunal Superior de Justícia de Madrid estima en part el recurs de suplicación interposat per la treballadora contra la sentència dictada pel Jutjat del Social nombre 39 de Madrid, considerant que no ha d’anul·lar aquesta sentència sinó revocar-la, deixant la sentència sense efecte, i declara el dret de la demandant a que se li reconeguin a l’efecte del complement d’antiguitat dels serveis previs prestats.
CONCLUSIONS
En conseqüència la Sentència del Tribunal Superior de Justícia de data 14 de desembre de 2016, el que fa és aplicar la doctrina jurisprudencial continguda en la Sentència del Tribunal Suprem en la seva sentència 158 de maig de 2015, que estableix la consolidació de la doctrina que defensa l’existència de la unitat del vincle laboral en el supòsit de successió de contractes temporals, computant-se la totalitat de la contractació.
En tot cas, s’haurà d’analitzar cas per cas, i s’ha d’analitzar tota la cadena de contractació temporal per a, a la vista de la mateixa, i de la durada dels períodes anteriors o posteriors a cada interrupció, poder valorar si aquesta interrupció , amb independència que superi els 20 dies, té o no entitat suficient com per entendre trencada la cadena de contractació. El Tribunal Suprem en la seva sentència de data 14 d’abril de 2016 estableix que les interrupcions superiors a vint dies no trenquen la unitat essencial del vincle, llevat que siguin significatives, i que quan s’analitzi si les interrupcions són significatives o no s’ha de tenir en compte “el tipus de funcions, la seva continuïtat i sobretot el període total de tota la durada de la relació laboral amb totes les seves contractacions”.
I segons el Tribunal Suprem, no perquè s’apliqui que la unitat del vincle està lligada l’existència de frau de llei.
Si té qualsevol dubte al respecte, no dubti en contactar amb nosaltres , Lúquez ASSOCIATS, SL , compta amb professionals amb una llarga experiència en l’àmbit laboral que poden assessorar atenent a les seves circumstàncies concretes.