Acomiadaments improcedents COVID
A. SJS / 26 Barcelona de 31 de juliol al 2020 (Núm. 348/2020)
Antecedents de fet
Demandant acomiadat per una falta disciplinària de baix rendiment.
Fonaments de dret
A la SJS / 26 Barcelona, 10 de Juliol al 2020 (rec. 348/2020), s’afirma el següent: “en el nostre règim jurídic laboral l’extinció de el contracte de treball ha de respondre a una justa i taxada causa, no admetent-se el simple desistiment empresarial , excepte en algunes relacions laborals especials.
Es dóna compliment amb això a les previsions de l’Conveni nº 158 de l’Organització Internacional de l’Treball (OIT), invocat en la demanda.
Però la qualificació d’un acomiadament sense causa, d’acord amb una consolidada doctrina jurisprudencial, fins i tot aplicable als acomiadaments no comunicats per escrit, verbals o fins i tot tàcits, és la improcedència. I no la nul·litat, que queda reservada per als casos més greus, amb vulneració de drets fonamentals, o relacionats amb situacions susceptibles d’especial protecció, per evitar, precisament la vulneració d’un dret fonamental, el de no patir discriminació, previstos en l’art . 55.5 de l’Estatut dels Treballadors (ET).
La declaració d’improcedència no implica acollir com a causa vàlida d’extinció de la relació laboral el desistiment empresarial. Tot el contrari, implica negar que la simple voluntat de l’empleadora justifiqui l’acomiadament.
I ni el règim general de l’frau de llei, ni el de l’abús de dret, recollits en els art. 6.4 i 7.2 de el Codi Civil (CC), respectivament, imposen la declaració de nul·litat de l’corresponent acte jurídic. La conseqüència és l’aplicació de la norma que s’hagués tractat d’eludir en el cas de el frau de llei (que per a l’acomiadament implica la declaració d’improcedència al no estar justificada l’extinció), i la corresponent indemnització (en el cas l’abús de dret).
La nul·litat només es contempla per als actes jurídics contraris a normes imperatives i / o prohibitives, en l’art. 6.3 de l’CC; i només quan en aquelles normes no s’hagi previst un efecte diferent. I tampoc es pot considerar que la carta d’acomiadament, per molt genèrica que sigui, trenqui el dret fonamental a la tutela judicial efectiva de l’treballador demandant, reconegut en l’art. 24 de la Constitució espanyola (CE).
I, específicament, a la llum de el marc normatiu derivat de la pandèmia, afirma:
«No obstant això, és discutible la qualificació que mereixen els acomiadaments verificats desconeixent aquesta previsió legal. La norma no diu res, l’exposició de motius no fa llum sobre l’anterior incògnita, i, evidentment, no hi ha doctrina jurisprudencial a l’respecte (…).
conclusions
El jutge considera, en la mesura que no hi hagi doctrina jurisprudencial unificada, que els acomiadaments que tinguin lloc contrariant l’art. 2 de Reial Decret Llei 9/2020 han de ser declarats improcedents, i no nuls, per les següents raons:
- Per no existir obstacle que permeti predicar l’aplicació de la doctrina jurisprudencial consolidada sobre els acomiadaments sense causa.
- Perquè la declaració de nul·litat hauria de reservar per als casos més greus, expressament previstos a la llei, especialment relacionats amb els drets fonamentals.
- Perquè l’art. 2 de Reial Decret Llei 9/2020 no introdueix una prohibició
B. SJS / 26 Barcelona 31 juliol 2020 (Núm. 170/2020)
Declara la improcedència de l’acomiadament amb la mateixa argumentació de l’anterior, a més d’abonar-se una indemnització complementària a la legal com a conseqüència de:
- Vulneració el C158 de l’OIT perquè l’import indemnitzatori no és dissuasori per a l’empresa.
- Vulneració l’art. 24 Carta Social Europea (CSE) de 1996
Entén que, “fàcil resulta arribar a la conclusió que l’aplicació estricta de l’art. 56 de l’ET, amb una indemnització molt reduïda (…) és contrària a l’Conveni nº 158 de l’OIT, per no tenir un efecte dissuasori per a l’empresa, donant carta de naturalesa, com a causa d’extinció de la relació laboral, a la simple voluntat de l’empleadora (el desistiment).
El control de convencionalitat permet no aplicar en aquest cas el règim ordinari de l’art. 56 de l’ET, i fixar una indemnització que sigui veritablement dissuasòria per a l’empresa, i que compensi prou a el treballador per la pèrdua de la seva ocupació “. I afegeix que l’extinció de el contracte indefinit als 7 mesos de la seva formalització és “verdaderament inusual”, llevat que concorrin causes sobrevingudes i inesperades.
Si té qualsevol dubte, no dubti en contactar-nos, Lúquez ASSOCIATS compta amb professionals amb una llarga experiència en l’àmbit laboral que poden assessorar atenent a les seves circumstàncies concretes.