El permís retribuït per anar al metge no és un dret adquirit
Concedir com retribuït el permís per acudir al metge no vol dir que es creï automàticament un dret adquirit.
No es crea automàticament un dret adquirit quan l’empresa porta un temps considerant com a permís retribuït les absències dels treballadors que van al metge. La càrrega de la prova recau sobre els treballadors, no sobre l’empresa, és a dir, que són ells els que han de demostrar i acreditar la voluntat inequívoca de l’empresa de concedir aquest benefici (sentència de l’Audiència Nacional de 17.06.13).
El sindicat majoritari d’una empresa del sector hidroelèctric va presentar una demanda de conflicte col·lectiu davant l’Audiència Nacional per demanar, entre altres qüestions, que es declarés nul·la la mesura d’una empresa que havia decidit unilateralment deixar de retribuir el temps que els treballadors invertien en acudir a consulta mèdica. El sindicat entenia que s’havia creat una condició més beneficiosa (dret adquirit) per als treballadors, ja que l’empresa no havia exigit recuperar fins llavors aquest temps ni tampoc ho descomptava de la nòmina, tractant aquest cas com un permís retribuït.
El sindicat considerava que ja que s’havia creat un dret adquirit, per eliminar aquest benefici havia d’haver recorregut a la modificació substancial de les condicions de treball.
No obstant això, no ho entén així l’Audiència Nacional, que es posiciona a favor de l’empresa. En la sentència, l’AN deixa clar que són els treballadors i no l’empresa els que han de provar que s’ha creat una condició més beneficiosa i, per això, el decisiu és “l’existència de la voluntat empresarial per incorporar-la al nexe contractual, pel que no és suficient la repetició o persistència en el temps del gaudi, sinó que és necessària la prova de l’existència d’aquesta voluntat empresarial d’atribuir un dret al treballador “.
L’AN recorda que el mateix Codi Civil determina que el consentiment constitueix un element essencial del contracte de treball, “sense el qual esdevé nul de ple dret”. I en aquest sentit, l’AN entén que el mer fet que l’empresa no hagi exigit la recuperació del temps invertit en acudir al metge “no és prova suficient com per justificar la voluntat inequívoca de l’empresa de reconèixer aquest dret”.
A més, en aquest cas, s’ha demostrat que a l’empresa hi havia una política de flexibilitat horària i que la tolerància de l’empresa, dins d’aquesta política que implicava, entre altres coses, no controlar estrictament les absències dels treballadors, perquè s’entenia que, dins de la flexibilitat horària, els treballadors recuperarien el temps, “no és suficient per entendre tàcitament atorgat el benefici”. I a més, en aquest cas, quan es va negociar l’últim conveni, l’empresa es va oposar al fet que s’inclogués en ell com a clàusula específica la consideració com a temps efectiu de treball de les absències per acudir a consulta mèdica. Per tot això, l’AN falla a favor de l’empresa.