Les guàrdies de treballadors a casa han de considerar-se temps de treball
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TUE) ha dictaminat en recent Sentència que les guàrdies de treballadors a casa han de considerar-se temps de treball. És a dir, les guàrdies domiciliàries d’un treballador que té obligació de respondre a una convocatòria de la seva Empresa en un termini de breu i romandre a disposició per prestar els seus serveis de forma immediata en cas necessari s’han de considerar com a temps de treball en virtut de la directiva que el regula, 288/2003, que determina que és temps de treball tot període “durant el qual el treballador roman en el treball, a disposició de l’empresari i en exercici de les seves funcions”. La resta, és “temps de descans”.
La sentència es refereix a una qüestió prejudicial sol·licitada per un Jutjat belga, referent al cas d’un bomber voluntari per al servei de protecció contra incendis de la ciutat de Nivelle (Bèlgica) activitat que compaginava amb una altra ocupació en una empresa privada i que va recórrer a la justícia en 2009 per obtenir una indemnització per danys i perjudicis pels seus serveis de guàrdia domiciliària, al·legant que havien de considerar com a temps de treball.
El Tribunal de Justícia de la UE ha aclarit que el temps de guàrdia que un treballador fa des de casa amb l’obligació de respondre a convocatòries del seu ocupador en un termini breu de vuit minuts, per tant, que li restringeix considerablement poder dedicar-se a altres activitats, s’ha de considerar com a “temps de treball” perquè, en aquest cas, el treballador estava obligat a presentar-se “físicament” en el lloc determinat per l’empresari en tot just vuit minuts ia romandre a disposició per prestar els seus serveis de forma immediata en cas necessari i no només estar merament localitzable en els seus temps de guàrdia. No és aplicable per a tots els casos de guàrdies, aquesta limitació geogràfica i temporal, diu la sentència, és el que diferencia la situació d’aquest treballador amb altres casos en què, durant la guàrdia, simplement has d’estar a disposició de l’empresari per tal de que et localitzi. El TJUE, amb el dictamen d’avui, si estima determinant perquè la guàrdia compti com a temps treballat “que el treballador estigui obligat a trobar-se físicament al lloc que digui l’empresari”, i això pot incloure casa o qualsevol lloc que restringeixi les seves activitats personals.
El TJUE, això sí, aclareix que la normativa comunitària no aborda com s’ha de retribuir aquests treballadors (cosa que està fora de la competència de la UE) i per tant els Estats han de regular individualment com remunerar el temps de treball i els períodes de descans fins al punt que aquests últims poden no gaudir de cap retribució.
El TJUE conclou
“De tot l’anterior resulta que procedeix respondre a la quarta qüestió prejudicial que l’article 2 de la Directiva 2003/88 s’ha d’interpretar en el sentit que el temps de guàrdia que un treballador passa al seu domicili amb l’obligació de respondre a les convocatòries del seu empresari en un termini de vuit minuts, termini que restringeix considerablement la possibilitat de realitzar altres activitats, s’ha de considerar «temps de treball.”.